L’art alliberador de Jordi Colomer, al Macba

L’artista Jordi Colomer (Barcelona, 1962) va viure molts anys en un pis del Raval amb vistes a l’edifici del Macba, “un ovni, una fàbrica modernista que va caure al mig del barri”, deia aquest matí poques hores abans de la inauguració de l’exposició que li ha organitzat el museu català de capçalera de l’art contemporani. El Macba, continuava explicant Colomer, provoca “un cert rebuig perquè la seva arquitectura és antipàtica, passada de moda ja quan la van fer.” Un dels elements que sempre l’han desconcertat és el balcó que hi ha sobre la porta: “no hi ha sortit mai ningú.” És el típic espai en què a ell l’estimula treballar, com els deserts, les perifèries urbanes o els marges de qualsevol lloc que, per menystinguts, no estan contaminats pels discursos comuns.

A l’inutilitzat balcó del Macba és on comença l’exposició Façana, foto, festa, futur, fideus (fins al 24 de setembre) com a escenari d’una perfomance protagonitzada per dos gegants que amb el seu ball escenifiquen “què passa entre el Macba i el Raval.” Un dels gegants només té un ull: aquest és el que interpreta el rol del Macba. L’acció s’estrena aquest vespre com a acte d’obertura de la mostra i es repetirà la Nit dels Museus, el pròxim 18 de maig, i per la Mercè. Colomer va confiar el disseny de la parella de gegants al Casal dels Infants del Raval, a la manera amb què sempre gesta els seus projectes: col·lectivament i motivant els participants a “inventar-se les regles.”

“La pràctica artística de Colomer no és explícitament política, però és justament per això que té una gran eficàcia política. Genera experiències que aborden en què consisteix estar junts i com podem estar junts amb l’eina més emancipadora de totes: la imaginació”, sosté Martí Peran, comissari de la mostra que barreja més de 50 peces creades des de finals dels anys vuitanta fins les més recents, en un recorregut sense una entrada i una sortida definides i que, com hem dit, desborda les sales fins a la plaça dels Àngels i fins al pati de les escultures que fa de frontera amb el CCCB, de mal record la darrera vegada que va ser utilitzat, a l’exposició de Plensa. Ara s’hi ha instal·lat l’automòbil amb què Colomer va fer l’acció No? Future!, la mutació de l’eslògan derrotista dels Sex Pistols en un crit alliberador. Com diu la directora del Macba, Elvira Dyangani Ose, a qui Colomer defineix com a “sàvia” (“tant de bo totes les directores del Macba siguin a partir d’ara dones”), “l’entusiasme és una estratègia de transformació.”

Més reconegut a fora

L’exposició està feta “per perdre’s”, avisa Colomer, amb obres amagades en racons i passadissos que no porten enlloc i amb un muntatge més proper a l’horror vacui d’un gabinet de col·leccionista que no pas a l’asèptic cub blanc dels museus d’art contemporani. Dels fons del Macba ha sortit prou material, però res posterior al 2004. A partir d’aquell moment el museu va deixar de comprar-li obres, a saber per què. “La trajectòria més que sòlida i coherent de Colomer ha estat sobretot reconeguda fora d’aquí”, es lamenta Peran, que estranyament no havia comissariat mai cap exposició al Macba. Ai el gegant d’un sol ull...

Per a molts, doncs, seran una descoberta una munió de treballs d’aquests darrers vint anys concebuts amb esperit nòmada. A Mòdena, després de la pandèmia, un seguici fúnebre amb l’itinerari i el protocol invertits: va sortir del cementiri i va recórrer la ciutat fent xerinola. A Sant Mateu, Castelló, un akelarre amb els seus habitants rentant la roba bruta (en sentit literal i metafòric) als safareigs públics (avui una mera atracció turística) animats per la banda de música del poble interpretant una composició inèdita de Carles Santos. En diferents llocs, cap català, una convocatòria a cridar als quatre vents dalt dels terrats, antigament àgores de confessions sotto voce femenines amb l’excusa d’estendre la roba. És d’il·lús pensar que l’art pot canviar el món, però per plantar llavors que germinen altres espais de vivència i de convivència possibles, res el supera.